Extractes del llibre Transcendir més enllà de l’Olimp.

Barcelona: Octaedro, 2017 de Dolors Reguant i Fosas.

 

Avui dia, ja sabem amb molta certesa que, abans de la institució universal del patriarcat, hi va haver una societat anterior associativa molt igualitària fonamentada en el respecte a la diversitat dels éssers humans i en el bé comú, és a dir, harmoniosa i pacífica. Generalment se l’anomena «matriarcat», però aquesta paraula crea confusió perquè el nom ve de l’arrel grega archos, que significa ‘monarca’, i ens remet a una societat de dominació […].

Ernest Bornemann, ja l’any 1975 en la seva obra Das Patriarchat, va evitar el terme matriarcat i va utilitzar la paraula matrística, que orienta millor el seu significat […].

Ja en els textos històrics i religiosos es parla moltes vegades del «jardí de l’Edèn» o bé d’una «edat d’or», societats que representaven el mite del benestar, i que no es corresponien a un lloc concret, sinó que simbolitzaven una forma de vida comunitària primitiva […].

Per constatar l’existència de la societat matrística en el paleolític, ens podem basar en diverses fonts. Tenim referències en els textos del poeta grec Hesíode (850 a. de la n. e.) que ens parla d’una raça daurada que vivia amb pau i tranquil·litat fins que una raça «menor» la va conquerir i va introduir-hi el seu déu de la guerra. És molt probable que s’inspirés en la tradició oral i en la cultura minoica de la societat de l’illa de Creta, abans que fos envaïda pels aqueus […] La història de la civilització de Creta comença uns 6.000 a. de la n. e., on probablement immigrants d’Anatòlia arriben per primera vegada. L’etapa de la Creta minoica és descrita per Plató com una cultura en què la totalitat de la vida era impregnada per la fe a la deessa naturalesa, font de creació i harmonia. I encara que s’ha trobat que posseïen algunes armes, el seu art no idealitzava la guerra.

L’antropologia en els segles xix i xx també va conèixer i estudiar moltes societats àgrafes en les quals pervivien patrons culturals que podrien estar en consonància amb la societat matrística inicial. Es tracta d’organitzacions matrilineals, o matrilocals, és a dir, que la continuïtat de filiació ve donada per via materna, i també la residència, encara que una certa autoritat familiar l’exerceix el germà de la mare. En algunes d’aquestes societats residuals, les dones tenen l’autoritat en l’aspecte del control social i familiar, però en cap cas s’utilitza el poder per exercir-lo sobre la comunitat […].

Quant a les evidències arqueològiques, destacar les troballes d’una civilització neolítica de fa 8.500 anys descobertes inicialment el 1958 a Çatal Hüyük (Anatòlia); encara que no van tenir repercussió mundial fins a les excavacions de James Mellaart, dutes a terme entre 1961 i 1965.

Amb tot, ha estat la mirada de les dones des de la perspectiva feminista la que ha proporcionat més contingut tant als textos com a la informació arqueològica. Podríem citar-ne moltes, com l’arqueòloga i escriptora britànica Jacquetta Hawkes, l’arqueòloga Margaret Ehrenberg, Margaret W. Conkey o també l’antropòloga americana Ruth Tringham. Cal destacar,  però, principalment a les troballes de l’arqueòloga americana d’origen lituà Marija Gimbutas, i de l’arqueòloga catalana Mª Encarna Sanahuja Yll, la qual, en la seva obra, ho enfoca des de la perspectiva del feminisme i, alhora, del materialisme històric.

Una altra aportació cabdal la fa l’antropòloga Riane Eisler en el seu llibre El cáliz y la espada, una narració molt completa on reuneix evidències de l’art, l’arqueologia, la religió, les ciències socials i la història, entre altres camps d’indagació, per explicar la història dels nostres orígens culturals i constatar que l’explotació d’un sexe per l’altre no té caràcter diví ni biològic. Fa un paral·lelisme entre la simbologia del calze i l’espasa. El calze, com a recipient sagrat, representa una societat pacífica de poders generadors, alimentadors i creatius que es contraposa a una societat posterior que adora el poder letal de l’espasa […].

Les raons per les quals s’ha ignorat aquesta fase històrica fins avui dia es troben, sobretot, en l’aculturació patriarcal, que, tal com anirem veient, ha esborrat el passat per poder atribuir a l’home la creació de l’Univers i de la vida en un acte de cosmofàgia. I, per tant, no és d’estranyar que als científics, per l’inconscient cultural androcèntric, els sigui difícil veure tot allò que pensen que no ha existit mai, tal com queda explícit en alguns exemples. D’aquesta manera, s’ha distorsionat la informació, i també cal dir que hi ha hagut falta d’interès científic, per indagar el que no corresponia a la «història oficial» […].

Les primeres representacions femenines que apareixen durant el paleolític superior fins a l’edat del bronze s’associen amb l’existència de la deessa mare, partint d’una societat molt vinculada a la fecunditat de la mare naturalesa. Són figuretes anomenades venus paleolítiques, amb formes protuberants que mostren els atributs sexuals molt visibles; algunes apareixen en estat de gestació. En canvi, els primers observadors, quan descobreixen aquestes imatges femenines, les llegeixen amb els estereotips misògins i les consideren obscenes, pensant en el binomi: o verges o prostitutes. Tal com diu Sanahuja: «Quan apareixen aquestes imatges, representacions figuratives de cossos sexuats, el pensament androcèntric ha considerat que estaven fetes per homes i, a més, les ha conceptualitzat i definit com el producte exclusiu de la seva imaginació i la seva libido». Una altra característica errònia vinculada a l’estudi dels orígens en l’arqueologia prehistòrica ha estat considerar com a categories universals d’anàlisi les relacions socials o institucions que existeixen en l’actualitat. Confonen les unitats domèstiques arcaiques, els clans familiars u hordes amb la família nuclear actual, o bé s’imaginen la subordinació femenina i la divisió sexual del treball des del punt de vista dels patrons patriarcals actuals […].

Quan Mellaart va excavar el Çatal Hüyük, on la reconstrucció sistemàtica de la vida dels habitants de la ciutat era l’objectiu arqueològic principal, va concloure que, per la mida de les construccions, les dades dels equipaments i les ofrenes en els enterraments, no s’observava una notòria desigualtat social. En canvi, als túmuls posteriors de líders indoeuropeus, es veia clarament una estructura social piramidal […].

Tal com hem dit, les primeres representacions humanes que s’han trobat en el paleolític superior (fa entre 35.000 i 10.000 anys) i part del neolític són figures iconogràfiques del cos femení o antropomorfes. Hi ha unanimitat en el fet que aquestes representacions i símbols femenins expressaven alguna forma de religió primitiva de culte a la fertilitat i, en especial, Çatal Hüyük era un lloc prominent del culte a la deessa mare, com a símbol universal de fecunditat.

El 1974, quan l’arqueòloga Gimbutas publica per primer cop un compendi de les troballes de les seves pròpies excavacions i d’algunes altres, estudia més de trenta mil escultures femenines en miniatura de fang, marbre, os, coure i or, preservades en una caverna durant vint mil anys. Aquestes figuretes es caracteritzen perquè estan representades sense atributs ni objectes que es poguessin fer servir d’armes […].

Les societats matrístiques prepatriarcals eren societats fonamentades en un ordre familiar, no pas en un poder polític, i basades en la reciprocitat en comptes de l’asimetria. Les mares no exercien un poder coercitiu com a grup, ja que d’elles naixien tant les filles com els fills i, per tant, si donaven vida als dos sexes, se suposa que ho gestionaven amb la mateixa generositat i equitat per a ambdós. En canvi, l’ordre patriarcal ens té acostumats des de sempre a les representacions iconogràfiques d’una mare amb un fill, mai amb una filla, ja que la importància rau en el fet d’engendrar un baró […].

Des de la visió del patriarcat, el baró s’ha instituït com l’arquitecte de tot el progrés i ha transmès la visió següent sobre els orígens de la nostra civilització: la parella humana com a primera cèl·lula de la societat, formada per l’home caçador (activitat més valorada culturalment) i per la dona, dedicada a la reproducció i a les tasques de recol·lecció. Es tracta d’una divisió del treball fonamentada sobre una base biologista. Aquest és l’esquema que s’ha emmarcat en un quadre estàtic.

Tant les dades etnogràfiques com les arqueològiques contradiuen aquesta visió biologista. Les societats primitives no contemplen la disparitat de força física, iniciativa i capacitat de resistència entre home i dona […].

El tema de la immobilitat que, per raons de la reproducció i criança, atribueix la divisió sexual del treball també podria enfonsar-se com a teoria. En primer lloc, sembla haver-hi consens en el fet que, inicialment, hi havia un tipus de caça cooperativa, una caça menor o bé carronyaire i que no representava la font alimentària principal […]. Moltes vegades només representa d’un 30% o 40% del total de la dieta alimentària. Per tant, la sobrevaloració de la caça només és una mesura cultural, ja que no ve donada ni per la contribució econòmica que representa ni per ser el mitjà d’alimentació principal. La mateixa estratègia que es produeix en l’actualitat amb la desvalorització del treball de producció domèstic i de cures, els quals no entren en la quantificació econòmica al no estar inclosos en el dogma del treball productiu […].

I també cal remarcar que les indústries primitives van ser les indústries casolanes desenvolupades per dones, com la cocció d’aliments, la preparació de pells per a la vestimenta i ornamentació, la fabricació de ceràmica i altres tècniques relacionades amb l’agricultura i les medecines. Aquestes dades desmenteixen l’equació segons la qual la divisió del treball promou jerarquies […].

Hi ha unanimitat que el pas d’un model de societat a un altre va ser un procés gradual. És a dir, no es va fer de cop, sinó que va ser un procés llarg de gestació i, fins que definitivament va cristal·litzar a l’Atenes clàssica, no va ser igual a tot arreu […].

Al llarg d’aquest període, a més de la divisió sexual del treball, el control de les dones, la instauració de la família nuclear i la formació dels primers estats, el que va ser primordial és el traspàs de deïtats: de deesses a déus […].

Amb paraules de Bornemann, «el més dramàtic del patriarcat no és l’autodestrucció de l’home, com a resultat de la seva temptativa de fer de la dona la seva  esclava, sinó la destrucció de la consciència de la dona en esborrar-li tots els records d’èpoques anteriors al patriarcat, el bloqueig del coneixement del que va ser, del que és avui i del que podrà ser demà».

I és aquí on rau l’èxit del patriarcat, en el fet d’esborrar totes les petjades. Per això en les diferents narracions, siguin de la mitologia o de les religions, totes les cosmogonies del món ens porten al patriarcat. Així, la Bíblia esborra la mare original i la reemplaça per un primer home. D’aquesta manera se l’exclou del simbòlic […].

El que Victòria Sau anomena matricidi primitiu apareix en la mitologia grega representat per Zeus, quan s’autoproclama sobirà de tots els déus i deesses i s’apropia de la maternitat de la seva esposa Metis i fa néixer Atena del seu cap i de la maternitat de Sèmele per fer néixer Dionís de la seva cuixa. Respecte a això, queda reservat a l’Apol·lo d’Èsquil pronunciar la base «científica» quan diu: «La mare no és progenitora d’aquest nen, sinó mainadera de la llavor acabada de sembrar» […].

El pas definitiu a l’estadi de família patriarcal es va poder fer quan el dret patern va haver integrat totalment les criatures al clan del pare. I a diferència del que passava al clan matern, on les criatures estaven integrades en la col·lectivitat per evitar l’alienació de qualsevol d’elles, amb la família patriarcal es crea la por de l’autoritat, l’obediència supeditada al dret d’heretar els béns de propietat i el càstig segons la fórmula de justícia establerta […].

Lévi-Strauss, en el llibre Las estructuras elementales de parentesco, parla de la circulació de les dones d’un grup a un altre. En el canvi d’estructura, la residència matrilocal passa a ser patrilocal, és a dir, les dones van a viure a la residència del marit. I s’estableix un pacte entre barons (consogres o cunyats), en el qual ells són els únics que tenen poder de decisió legitimada i són ells qui es reparteixen el producte de la seva apropiació. Per tant, les dones passen a ser el col·lectiu que els homes es reparteixen entre si. Així doncs, un factor primordial relacionat amb les regles de filiació i residència i, per tant, lligades a l’exogàmia, és l’exili de la dona del seu nucli focal.

Així com en el grup del clan ginecofocal l’home no perdia la seva pertinència en canviar de grup residencial, en el cas de la dona, l’exili genera aïllament i divisió entre les dones en instaurar-se un sistema autoritari patriarcal. La descendència per via materna i la matrilocalitat donaven a la dona un cert estatus, ja que els parents del seu clan li reforçaven l’autoritat. L’home continuava pertanyent al clan de la mare i en aquesta estructura es potenciava l’equilibri de tots els membres del grup. En el moment que es desvincula la dona del clan de la mare, hi ha un punt d’inflexió en la història. Es genera la «germandat de barons», es reforcen entre ells i es reprodueixen genealògicament a través del seu llinatge i creant la seva pròpia moral […].

El patriarcat va significar el poder del pare, el pater familias, sobre la vida i propietat dels altres membres de la família. La paraula família es comença a utilitzar de manera legal a la Roma antiga i prové de famulus, que significa ‘esclau’, ja que en la societat romana el pater familias era l’amo de dones, esclaus, nens i nenes. Tenim una altra «supervivència» cultural molt actual en la paraula jurídica parricidi, que s’aplica quan algú mata el pare o la mare o els fills, ja que tots formen part de la mateixa unitat del pare.

En conseqüència, és aquest pater familias o les institucions patriarcals delegades, el que, en el seu pensament excloent, decideixen quins són els fills i filles legítims o il·legítims; quina és la ciutadania de primera o de segona categoria i, segons el terme civilització, qui són els civilitzats en oposició als salvatges que cal colonitzar, sempre dins la dialèctica amo/esclau.

La mateixa dicotomia existeix en el concepte d’honor autoatribuït per l’home i el de virtut obligatòria assignat a la dona. La persistència d’aquest anacronisme en la societat actual és la font dels crims més abjectes. El fals concepte de puresa sexual per la manca de la qual un home queda deshonrat, sigui per part de la dona, germanes o filles, les converteix en un objecte punitiu, molt utilitzat en les guerres per castigar i venjar-se de l’enemic. La violació de les dones d’un grup conquistat, convertides en botí de guerra, és un fet que es produeix des del segle viii a. de la n. e. fins a l’actualitat. Però aquest tema no quedarà resolt si no ens desfem de la violència simbòlica que anem reproduint […].

Encara que sembli sorprenent, després d’aquests, com a mínim, quatre mil·lennis de domini patriarcal, podem trobar al món actual vestigis de societats aïllades que es regeixen amb uns altres paràmetres. Són societats anomenades habitualment matriarcats. Es tracta més aviat de comunitats matrilineals o matrilocals on les dones tenen un paper preponderant, una certa autoritat (que no poder) sobre la comunitat […].

Cerrar menú